Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles:
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.
Miquel Martí i Pol
Des de bon principi tenia clar que volia recitar un poeme però em va resultar difícil escollir-ne un. Per internet no trobava cap que m'agradés així que vaig decidir anar a la biblioteca de la meva ciutat(Terrassa) i buscar llibres de poemes. En principi no tenia cap inclinació envers cap autor però quan vaig començar a fullejar llibres, vaig decidir triar-ne un de Miquel Martí i Pol ja que és un dels poetes catalans més coneguts per tothom. Vaig decidir-me per aquest poema ja que em va semblar interessant recitar-ne un que parlés sobre les paraules, els elements bàsics per a la comunicació i per tant, molt relacionades amb l'assignatura de COED.
No hay comentarios:
Publicar un comentario